PARE TORNAM A CONTAR...

Fa ja alguns anys, quan començava a estudiar medicina, em van convidar a un concert a la Facultat de Filologia. Actuava un cantautor en eixe moment desconegut però que després es faria prou famós: Ismael Serrano. La seua primera cançò era aquella de "Papá cuentame otra vez" i, sincerament, em porta magnífics records.
Ahir, Rebeca em va enviar esta versió en català de la mateixa cançò. M'ha paregut una versió preciosa que, em sembla, que és d'un cantautor anomenat Andrés Valor i crec que valia la pena compartir-la amb vosaltres. Ací vos la deixe...

I UNA VEGADA MÉS, LA GENERALITAT ENS MARGINA...

Una vegada més, la Generalitat margina al nostre poble. He estat mirant els pressupostos de la Generalitat i, com sempre, decepció. Ací som de primera per a pagar els nostres impostos però de tercera per rebre inversions. He fet esta vesprada una roda de premsa i els comentava als periodistes que açò pareix "El dia de la Marmota", la famosa pel·lícula en la que sempre es repeteix el mateix dia. L'any passat van ficar quatre duros i a la fi, no han invertit, ni un i este any ens fiquen dos milions cent mil pesetes...ja vorem després si ens arriben o no...
Però és que no s'ho perdau! Xàtiva, que té quasi 9.000 habitants menys que Ontinyent rebrà de la Generalitat més de 4 milions d'euros, és a dir, el doble que nosaltres. Perquè vos feu una idea, a cada ontinyentí li pertoquen 56€ mentre que a cada xativí li corresponen 140,25 € i damunt mentre a nosaltres ens torejen amb l'Hospital o el Pont de Sant Vicent (per al que este anys sols es pressuposten 140.000 € dels 3'2 milions d'euros que val) per a cobrir la Plaça de Bous de Xàtiva, com no podria ser d'altra manera "el que faça falta".
Així que mentre la nostra Alcaldessa es dedica a aplaudir a Camps, Ontinyent continua sent el gran oblidat de la Generalitat Valenciana.

Un Pacte per la Sanitat més necessari que mai!

El diari Levante-EMV portava hui una molt mala notícia per als veïns d'Ontinyent i de la Vall d'Albaida: el futur hospital no tindrà UCI i comptarà amb uns serveis semblants a l'actual. A la vesprada hem fet roda de premsa, de la qual vos parlaré demà. Ara sols puc dir que el Pacte per la Sanitad és més necessari que mai. La ciutadania deu respondre a aquesta nova afrenta. Pareix que sols cal ser eficients en els recursos públics quan es tracta d'Ontinyent, però quan és per a un altra ciutat que tots sabeu quina és, la qüestió canvia. És "lo que faça falta". Ha arribat el moment que els polítics i els ciutadans d'Ontinyent estiga'm a l'alçada i reivindiquem allò que ens meresquem. No em vaig a conformar; no ens deguem conformar. La notícia de baix no fa justícia amb el poble d'Ontinyent.

Sanidad no tiene previsto dotar de UCI el futuro hospital de Ontinyent

La conselleria argumenta que por "eficiencia" no es posible construir un centro de referencia cada 30 kilómetros

Levante-EMV
La Conselleria de Sanidad "no tiene previsto" dotar de Unidad de Cuidados Intensivos (UCI) el futuro hospital de Ontinyent, presupuestado en 25 millones de euros, según han confirmado fuentes sanitarias, que han justificado la decisión por razones de "eficiencia" en la gestión de "los recursos sanitarios". Las mismas fuentes, que insistieron en que la gestión será enteramente pública, destacan que entre los planes de la conselleria no se encuentra crear una UCI ni un gran hospital "cada 20 ó 30 kilómetros", en referencia a la distancia de Ontinyent con Xàtiva y Alcoi, ciudades con sanatorios de referencia.
La falta de una UCI impedirá que en el futuro hospital puedan realizarse intervenciones quirúrgicas que comporten algún riesgo y limitará su actividad a servicios más convencionales y ambulatorios, dado que cualquier empeoramiento de un paciente obligará a ser trasladado a un hospital con UCI, explican profesionales de la sanidad consultados.
Que el hospital disponga de una UCI es, precisamente, una de las aspiraciones de los vecinos de Ontinyent que ha llevado a partidos, sindicatos y asociaciones a adherirse al Pacte per la Sanitat que ha impulsado el PSPV-PSOE local y que reclama que el nuevo centro sanitario sea "autónomo" de Xàtiva y que disponga de unos servicios y número de habitaciones "equiparables" a los hospitales de su entorno. El objetivo, según insisten, es evitar que los vecinos de Ontinyent sigan desplazándose a Xàtiva "cuando hay complicaciones", se señala. La dirección del departamento de salud Xàtiva-Ontinyent apuesta por tener dos hospitales que se "complementen", aunque siempre manteniendo el Lluís Alcanyís de Xàtiva como el sanatorio de referencia".

HEM PERDUT DOS MILIONS D'EUROS...

Este matí hem fet una roda de premsa davant l'Echegaray, a la plaça de Sant Domingo i m'han acompanyat Rebeca Torró i Manolo Cuesta. Com sabeu, les obres que estan fent-se allí van a bon ritme i, com totes les obres importants a Ontinyent, estan fent-se amb els diners del Pla ZP. Perquè vos feu una idea, entre les dos obres va a invertir-se al barri uns 4 milions d'euros (més de 660 milions de pessetes!!!). Sense cap dubte són dos obres que canviaran en bona mesura la ciutat però el pitjor, és que, una vegada més el fet que les pague el govern central (eixe al qual tant critica el PP d'Ontinyent), demostra el nivell d'abandonament que els ontinyentins patim per part de la Generalitat de Camps.
Fixeu-se: fa uns quants mesos el Ple va aprovar un conveni amb la Generalitat Valenciana mitjançant el qual s'invertirien 1'4 milions d'euros en la rehabilitació de l'Echegaray. En eixa mateixa època, Lina Insa va anunciar (a bombo i platillo, com sempre ho fan tot) que la Generalitat pagaria també la meitat del cost dels accessos al Pont de Sant Vicent (600.000 € aproximadament). Però, poc després van arribar a Ontinyent el diners del Pla ZP i clar, com que Lina Insa sap que el PP de la Generalitat passa d'Ontinyent, va preferir que eixes inversions es pagaren amb els diners de Madrid tot fóra que, a última hora Camps es tirara enrere i,com ens sol passar, al poble no ens arribara ni un clau. A més, la diferència era notable: mentre amb el Pla ZP es cobria el total de la inversió a les dues obres, la Generalitat sols ens pagava una part i l'altra la pagavem els de sempre.
El pitjor de tot és que el govern municipal no va aconseguir que la Generalitat destinara igualment els diners ja compromesos (els 1'4 milions d'euros de l'Echegaray i el 0,6 milions d'euros dels accessos). Per tant, malgrat el compromís de la Generalitat, Ontinyent ha perdut dos milions d'euros de la Generalitat en inversions...Bé, eixe és el preu que els ontinyentins paguem per tindre a Lina Insa d'Alcaldessa. Sincerament, em pareix un preu molt alt...

UN BON MOMENT

Estava ahir arreglant-me CDs, cassettes i altres coses i vaig anar redescobrint cançons que feia molt de temps que no sentia i que em van portar un bon grapat de bons records. Entre elles, vaig retrobar el Concert de Mitjanit de Sau allà per l'any 1992 i he pensat que estaria bé compartir esta cançó amb vosaltres. Espere que vos porte tants bons records com a mi!

DIA 9 D'OCTUBRE

Ahir, vam celebrar el 9 d'octubre, el dia dels valencians i les valencianes. Com de costum, ho vam fer acompanyant els veïns del Llombo a la tradicional paella i, com sempre, va ser un èxit de participació. Institucionalment, com ja sabeu que des que governa el PP no s'estila que en Ontinyent celebrem este dia quan toca, el Ple es va fer el dia 8 d'octubre. Bé, poquet a poquet, anem arrimant-se... L'any passat vam celebrar el 9 d'octubre, el dia 3 d'octubre, este any el dia 8, a vore si l'any que ve ja toca celebrar-ho el dia 9. Per si vos interessa, vos deixe ací el discurs que vaig pronunciar al Ple institucional.


"Hui, amb este Ple commemoratiu, celebrem el dia 9 d’octubre. El 9 d’octubre, els dia dels valencians i les valencianes, commemorem el naixement, en 1238, del poble valencià. Des d’aquell moment i fins el 25 d’abril de 1707, l’antic Regne de València va tindre institucions d’autogovern pròpies i autònomes. Des del nostre naixement com a poble, el valencià va ser la nostra llengua pròpia i així, sobre la base de la diversitat lingüística i cultural, el nostre país ha donat lloc al llarg de la seua existència a una cultura pròpia, arrelada en la història i alhora, oberta al món. Perquè eixa és una de les senyes d’identitat dels valencians i valencianes: sentim l’orgull de ser valencians, ens sentim honorats per la nostra història i les nostres arrels, per tot el que hem aconseguit, però alhora, som gent oberta al món, capaç de fer que tot el qui ací arriba es senta com a casa, capaç de rebre idees i projectes de tot el món i tornar-los millorats. El poble valencià ha estat sempre un poble lluitador, preparat per treure forces de flaquesa i per reinventar-se en els pitjors moments.
Els ontinyentins, com a bons valencians, hem sigut i som magnífics exemples d’açò, de la capacitat de treball, de la decidida aposta pel futur, de l’estima a la nostra terra, els nostres costums i les nostres festes. Hem de continuar sent-ho i per aconseguir-ho haurem de creure més en nosaltres mateixos i en les nostres possibilitats, haurem de traure pit, d’incrementar la nostra autoestima. Cada ontinyentí, cada ontinyentina haurà de ser sempre el millor ambaixador del nostre poble. Corren temps difícils, temps d’una horrible crisi que estem pagant els que res ferem per provocar-la. Les ànsies de poder d’uns pocs i d’escrúpols d’altres, els excessos del mercat, la falta de regulació per part dels estats fruit del models liberals i conservadors, ens han dut a una crisi com mai havíem conegut molts dels que hui ací estem, aquells que pregonaven les virtuts de la desaparició de l’Estat i abogaven pel desmantellament de l’Estat de benestar demanen hui que els emparen els poders públics. I els poders públics hem d’estar ara, més que mai, a l’altura del que de nosaltres s’espera. Tots, des de l’Estat als Ajuntaments hem d’arrimar el muscle per ajudar als qui estan passant-ho pitjor. La crisi interna d’un partit no pot frenar a la Comunitat Valenciana, no pot ser la corretja que ens nugue al passat, ni la falta de decència política d’uns quants pot convertir-se en la senya d’identitat de la classe política valenciana. Perquè la decència i la honradesa són dos de les característiques que sempre han distingit als valencians, podem tindre defectes com a poble però no és un d’ells ni la falta de ganes de treballar ni molt menys, la falta d’honradesa. La falta de visió d’un govern municipal, la incapacitat per ficar en marxa mesures que ens ajuden a eixir d’esta situació de crisi, no pot ni podrà mai frenar a tot un poble. Perquè, més enllà de les administracions, més enllà dels Estats, les Comunitats autònomes o els governs municipals estem els ciutadans i ciutadanes, els que cada dia s’alcem per construir el nostre futur, els qui cada dia convertim la nostra força en treball i les nostres idees en noves oportunitats.
No podem esperar que les solucions arriben soles, tots i totes haurem de ficar el millor de nosaltres per eixir endavant, perquè que no capia ningun dubte que eixirem endavant, i que a més ho farem amb més força que mai, corregint els errors del passat i no deixant a ningú en el camí. La cultura xinesa, utilitza la paraula crisis tan per referir-se a un perill com a una oportunitat. Es moment de treballar junts, no per generar més confrontacions polítiques estèrils sinó per generar més oportunitats. Però, per arribar a bon port, haurem de ficar-se el trage de l’orgull, de l’honra de pertànyer a un poble, el valencià, capaç de mirar sempre endavant i de saber que, inclús en les nits més obscures hi ha llum, que sempre el sol acaba per vèncer la tenebra. I este trage no ens l’ha de pagar ningú, ningú ens el pot regalar, el teixirem amb les nostres mans, amb les nostres il•lusions i els nostres somnis. Són els nostres fets qui parlarà per nosaltres, serà el temps qui dirà si tots vam saber estar a l’altura de les circumstàncies. I estic segur que així serà; ho estic perquè forma part de la nostra essència com a poble. De l’essència que celebrem cada 9 d’octubre, convertit en dia per a la reflexió i la reivindicació però també per a l’autoestima i l’orgull. Per això, perquè és un dia per a la festa i l’orgull, des fa temps, este Ajuntament honora hui a aquells que ens fan sentir-nos orgullosos de ser valencians, que ens fan sentir el goig de formar part del mateix poble, de la mateixa comunitat que ells. L’Orquestra Simfònica ATRIUM, Ricardo Morales Calatayud, Amadeo Martí Bas, José Guerola Albero, Juana Villarraso Orihuela i totes les persones que van fer possible la incorporació de la dona en les festes de Moros i Cristians, reben hui el nostre reconeixement i gratitud per la tasca realitzada en benefici d’Ontinyent. Si volem saber que podem fer per Ontinyent és suficient en mirar-se en ells, en seguir les seues passes. Si ens mirem en l’Orquestra Simfònica ATRIUM ens reflectirà la seua passió per la cultura, la capacitat per fer apostes arriscades; si ho fem en Ricardo Morales o Juani Villarraso, podrem entendre el que és el treball constant; si busquem la nostra imatge en Amadeo Martí o Pepe Guerola, trobarem la capacitat per continuar sempre endavant o si volem trobar exemples dela voluntat d’Ontinyent per adaptar-se als nous temps i lluitar per la igualtat de tots i totes en este poble, la podrem trobar en cadascuna de les persones que van fer possible la plena incorporació de la dona en la festa. Segur que tots els homenatjats penseu ara que no mereixeu este reconeixement: vos puc garantir que sí, que qui modestament, amb el seu dia a dia, amb errors i encerts treballa cada jornada per fer gran el nostre poble mereix la gratitud i el respecte de la seua gent. Perquè és quan som capaços d’anar més enllà de la individualitat, quan compartim il•lusions i projectes, quan no tenim por i amb compromís i mirada neta mirem al futur amb esperança, és quan sumem forces i oblidem legitimes diferències quan ix el millor que Ontinyent té. Gràcies per ajudar-nos a no oblidar mai allò del que els ontinyentins i ontinyentines som capaços. Gràcies i Enhorabona!"

La Falla (del PP valenciano)

MANUEL VICENT
EL PAÍS (04/10/2008)
Como final de las fiestas de san José, en Valencia, la multitud se concentra a medianoche en la plaza del Ayuntamiento, donde está plantada la falla principal con todos sus ninots de cartón piedra, en actitud grotesca. Normalmente esos muñecos representan de forma alegórica e ingenua los males de la sociedad, de la política y de la economía, que ese año han ocupado la actualidad y que en teoría van a ser purificados en la hoguera. La fallera mayor, su corte de honor, la alcaldesa y los políticos de la ciudad con sus invitados salen al balcón de la Casa Consistorial cuando el pirotécnico está ya preparado para prender la mecha con que se inicia el espectáculo. Cualquier valenciano que esté en el secreto sabe cómo debe arder una falla para merecer el aplauso general. El fuego deberá tener un ritmo propio, un tiempo medido y un desarrollo natural, de abajo a arriba, para que todas las partes se desplomen a medida que se conviertan en ceniza. Aunque no lo parezca, alrededor de la cremá de esta falla existe una opinión pública muy rigurosa. Lo peor que puede pasarle al responsable del fuego es que la falla principal no arda con una lógica inexorable, de forma que haya ninots quemados que se resistan en caer cuando a su alrededor todo ha sido ya pasto de las llamas. Ha habido años en que todo el tinglado estaba ya en el suelo y entre el humo quedaba una trama que aguantaba en lo alto milagrosamente a unos muñecos retorcidos. El público se siente muy frustrado y pita en señal de protesta si los bomberos se ven obligados a derribar a esos ninots recalcitrantes con las mangueras mientras suena el himno: Para ofrendar nuevas glorias a España. Lo que sucede hoy en el Gobierno de la Comunitat Valenciana se parece mucho a esa falla que no arde según la lógica. Allí unos políticos del Partido Popular quemados por el escándalo, aguantan en pie de forma patética, como figuras fantasmagóricas, dentro de la hoguera. El público de toda España, que asiste a la cremá de esta falla de la Generalitat Valenciana, no se explica por qué estos ninots sostenidos por unos extraños palitroques dentro del resplandor de las llamas, tardan tanto en desplomarse. Muchos opinan que no lo harán a menos que vengan los bomberos a derribarlos.